EL PESSEBRE POPULAR

Dissabte passat a Palau es va parlar del pessebre popular donant molta importància als efectes especials amb els que podem jugar com ara pluja, tempestes, neu, aigua, etc.. Potser perquè els encarregats de fer-ho eren els pessebristes de Parets del Vallès que s’enfronten cada Nadal amb un pessebre d’enormes proporcions.

Però, quan parlem de pessebre popular, la imatge que em ve al cap no és pas la d’un pessebre gran amb sofisticats efectes especials sinó la d’un pessebre no necessàriament massa gros realitzat amb elements naturals i que desprèn frescor i pau.
Començo per dir que el nom de “popular” no m’ha agradat mai gaire. A casa sempre n’hem dit “de suro i molsa”. I és només amb aquestes dues paraules que fa que em vegi al bosc, encara que sigui només amb el pensament.

De pessebres de suro i molsa n’hi ha -com amb els de guix- de bons i de dolents (o deixem-ho en no tan bons). Per mi un pessebre ben fet, encara que sigui un de “popular” ha de ser fet amb “carinyo”, amb molta cura. La manera com està col•locada la molsa -sense pinassa de mida Gulliver-, el suro ben posat amb les escletxes dissimulades amb molsa o amb altres formes de verd, pedres i vegetació posades tot imitant la natura, arbres de fulla petita (si-us-plau) per reproduir l’efecte a escala d’aquell roure que hem vist o aquella alzina; tot això fa que el pessebre sigui ben fet.

Un altre punt important, les figures que hi posem. Per mi, no podem barrejar estils ni autors de figures. Es força lleig veure barrejats Castells, Carratalans i Daniels. Mirem que siguin totes del mateix figuraire.

No passa res si no hi posem caganer. De fet molt millor que no hi sigui, oi?

També, vigilem la progressió. El pessebre de suro i molsa també ha de respectar la perspectiva. Les figures han d’ajudar-nos a aconseguir-ho posant-les de la mida correcta i disminuïnt-la progressivament a mesura que ens allunyem. Ens ajudarà si el fem només amb una embocadura i no vist per tot arreu.

Ah, i molt important, tapem-ne les peanes! (Sense que es noti). No hi ha res pitjor que veure tots els personatges d’aquest món en petit que creem -el pessebre- enfilats en una mena de turons sospitosos que fa que pensem en aquells presoners que feien un túnel en un camp alemany i treien la sorra per dins dels pantalons quan sortien al pati (crec que era “La gran evasión”. Hi sortia l’Steve McQueen).

Si a més de tot això som capaços de fer-hi una bona pluja, o una bona tempesta, sense que se’ns vegi el llautó, serà fantàstic. Però, en tot cas, el que crec que hem de prioritzar és el pessebre ben fet. No podem fer que tot giri al voltant dels efectes. Per mi això no és l’important. El efectes han d’acompanyar de forma harmònica una feina ben feta però mai anar pel davant. L’essència del pessebre “de suro i molsa” per mi és una altra. Ja sé que això que estic dient no vèn, si més no pel públic en general que només vol veure pessebres-parcs temàtics, però és el que penso.

Cal dignificar el pessebre de suro i molsa i ensenyar a la gent pessebres ben fets perquè quan facin el de casa seva puguin aprofitar el que han vist per aprendre’n. Els pessebristes tenim l’obligació de presentar obres tan ben fetes com poguem perquè juguem en una altra lliga. No podem comparar els pessebres que presentem a les nostres exposicions amb els que fan la canalla (i els seus pares) a casa.
Aquesta és la meva visió del pessebre. Potser n’hi ha d’altres que no ho veuen així. Parlem-ne.